“Algunes vegades m’he negat a fer feines perquè em demanaven coses incoherents”

Quan va començar Isaac Muñoz a convertir-se en Orion Leim?
Els meus inicis van ser fent el gamberro l’any 1999. Aquí no pintava ningú. A Tarragona vaig conèixer el món del hip-hop, fins que un dia un company que ja pintava em va convidar a anar a Barcelona de nit. Em van sobrar uns esprais i vaig anar a pintar a Tamarit, al pont de ferro. Van començar a passar els dies, els mesos i els anys, fins que em vaig adonar que feia sis anys que pintava sol en el mateix lloc. Després vaig conèixer gent de Barcelona amb més experiència que jo i en poc temps, vaig avançar el que no havia avançat en cinc anys.

Vas ser un dels impulsors del grafit al Baix Gaià...

Quan era més jove, ja hi havia alguns tocs de grafit. Hi havia un noi que firmava amb el sobrenom de Tzer, que tot i no haver-lo conegut, va ser un referent per a mi. Després, a Barcelona, al barri de la Torrassa, un barri humil de l’Hospitalet de Llobregat, contemplava molts murals mentre passejava, que em despertaven la meva inquietud sobre aquest món.

Orion Leim: “Els meus inicis van començar fent el gamberro”

Nascut a Barcelona el 1988, Isaac Muñoz va traslladar-se a Altafulla quan tenia sis anys. Tot i aquest canvi, van ser els carrers del barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat els que van començar a crear l’artista que és avui dia i que ha passat de pintar grafits a dibuixar alguns dels murals més representatius del Baix Gaià. La seva firma, Orion Leim.

D’on surt el sobrenom d’Orion Leim?

​​​​​​​Per pintar al carrer t’has de buscar un àlies perquè no t’identifiquin amb el teu nom. Vaig començar a moure’m en aquest món entre el 1999 i el 2000, fins que va passar a ser el meu únic món. He de dir que entre molts de nosaltres, que ens coneixem des de fa anys, encara no sabem com ens diem!



“Puc estar dues setmanes pintant entre vuit i dotze hores, i dues setmanes que no pinto res”

Ho havies imaginat mai?

Quan de petit em preguntaven què volia ser de gran, mai vaig dir ni que volia ser pintor de quadres ni artista. Va ser una casualitat. De fet, els pintors de grafit no ens vinculem amb l’art. És cert que ara, si ho veus des de fora, sí que hi ha un vincle. En el meu cas, em vaig obsessionar molt amb el grafit, i això em va endinsar al món artístic, i ara suposo que és normal que em vinculin més amb els artistes que amb els pintors de grafit.

Has realitzat molts encàrrecs al Baix Gaià, sobretot d’ajuntaments...

No em faré ric, però puc viure, que ja és molt! Suposo que és una proposta innovadora per ells. Crec que cada vegada s’entén més la meva manera de pintar, tot i que el fet de realitzar aquests murals en gran format impressiona molt més que una paret plena de quadres. El meu criteri és més visual que abans. Quan em deien que havia de fer una cosa, jo la feia tal com em marcaven. Ara em diuen la idea i jo la trasllado a la paret a la meva manera, sempre tenint en compte que és una feina.


I alguna vegada vas tenir algun problema amb la policia?

Jo corria molt (riu), però una vegada sí que ens van enxampar, a mi i a un company, a la via del pont entre Torredembarra i Altafulla. Un dels policies es va espantar i ens va apuntar amb la pistola, però al final no va passar res perquè van veure que érem menors. Els policies ja recitaven el nostre DNI de memòria. Jo sempre ho havia normalitzat perquè era conscient que no feia res dolent, tot i que ràpidament vaig aprendre que les parets són de la gent i que sovint perjudicaves a algú que no tenia culpa de res.

On t’has format?

He sigut molt autodidacta. És cert que fa quatre anys em vaig apuntar a fer il·lustració a l’Escola Joso, i ho compaginava amb una altra escola, la FemArt, mentre que els caps de setmana anava a l’Atelier de Tarragona a treballar un vessant més clàssic. A partir d’aquí, he investigat molt per internet, sobretot a Youtube.

Com es va transformar la teva afició en la teva professió?

Va ser gradual i casual. Em va agradar molt el món del grafit, i una vegada ja era dins, vaig intentar superar-me a mi mateix. Normalment, quan comences et dediques a les lletres. Després, per combinar amb els murals, vaig començar a fer personatges i això em va empènyer a una pintura més figurativa. Un dia, una comunitat de veïns em va encarregar una feina (pagada per l’Ajuntament) i allò va ajudar a fer que la gent veiés que podia fer alguna cosa més que no una estètica de grafit.


“Altafulla sempre ha estat molt artística, amb gent molt creativa i amb molt de talent”

Com a artista, has arribat al teu sostre?

Estic començant. Estic estudiant, a la meva manera. Potser sí que hi ha una evolució des que vaig començar, però encara no arribo al nivell de molts altres artistes. Tampoc he trobat cap obra pròpia que m’identifiqui i encara l’estic buscant. Amb les feines he adquirit molta metodologia i recursos, i tinc un popurri al cap que ja no sé ni el que m’agrada. Per tant, no. Ni molt menys he arribat a la meitat del camí.

Aficions?

Faig de tot. No creguis que la feina m’ocupa les 24 hores del dia. Sóc bastant dropo en aquest sentit, i segurament em falta més disciplina. Sovint funciono per impulsos. Puc estar dues setmanes pintant entre vuit i dotze hores, i dues setmanes que no pinto res.

Tens algun treball entre mans ara mateix?

Estic en diversos projectes. A més, estic pendent d’un gran projecte a Tarragona en el qual haurem de dibuixar als déus romans en dues façanes de 20 metres. Ho faré amb un company, que va ser professor meu durant una temporada.

També formes part del Cercle Artístic d’Altafulla...

Jo no participo molt per la feina que tinc, tot i que m’agradaria anar-hi més sovint. És bonic reunir-te en un mateix espai amb gent que té les mateixes inquietuds que tu i que es barregin estils tan diferents. Altafulla sempre ha estat molt artística, amb gent molt creativa i amb molt de talent.


Quant a Altafulla, quin és l’encàrrec amb què t’has sentit més realitzat?

Gaudeixo més quan faig un mural. El del Jocs Mediterranis a La Portalada em va agradar bastant perquè vaig tenir molta llibertat. L’últim que he fet de les dones treballadores també, pel fet de tractar-se de pintura clàssica. A Torredembarra em van encarregar que fes un mural al pas a nivell que hi ha al costat de l’Església de Baix a Mar. Vaig proposar fer un homenatge al barri marítim. Els veïns van quedar contents perquè van ser partícips. En les imatges que em quedaven borroses em deien: “Aquí posa això” o “aquesta barca és de tal persona”. És un orgull que la gent passi per davant i em digui “aquest és el meu avi”. I algunes vegades m’he negat a fer feines perquè em demanaven coses incoherents.

A banda de murals, quines altres coses fas?

Els murals són la meva feina, però també faig exposicions. Ara he començat a endinsar-me en la pintura a l’oli, i estic molt content perquè és un medi més salvatge amb el qual em sento identificat. Fins ara només havia pintat amb pintura acrílica, que és més ràpida. El grafit és un món molt extens i purista. Jo feia 20 anys que pintava, i em van sorgir certes inquietuds que em van empènyer a deixar de pintar amb esprai per fer-ho amb brotxa. Això li donava a l’obra un matís en el qual es reflectia la meva manera de pintar. Tot això em va portar a investigar i estudiar la pintura clàssica, que m’ha portat al que estic fent ara.