Laura Pijuan: “Sempre vull més i busco coses noves. Em va la marxa”

Nascuda a Altafulla el 1953, Laura Pijuan sempre ha sentit la pintura com una forma de viure, com una addició de la qual mai se n’ha sortit. La gent d’Altafulla va despertar el seu interès pel món artístic, i la gent de Nagorno Karabakh va ser qui la va ajudar a recuperar la passió que havia perdut després de viure un dels capítols més durs de la seva vida.


Vostè diu que l’entorn d’Altafulla i la seva gent van provocar el seu interès per la pintura.

Tot és gràcies a Salvador Ferré Andreu, qui em va posar per primera davant d’un llenç en blanc. La meva família dirigia una fonda, i com que a l’hivern no s’hi treballava, el meu pare li cedia la sala de sota per pintar. Jo era una mica pesada i baixava a veure què feia, i com que no sabia com desfer-se de mi, va aprofitar el meu interès per la pintura per distreure’m. Vaig començar pintant olis per després passar al paisatge, que em torna boja! També vaig estar molts anys amb Josep Sala, tot i que crec que em deixava anar amb ell perquè seguia sent molt pesada. I encara ho sóc avui dia. Sempre vull més i busco coses noves.



Va estudiar a la Facultat de Belles Arts i el Cercle Artístic de Sant Lluc. Com s’ho combinava amb les seves obligacions a l’hotel?

Jo entrava a treballar tard i sortia tot just per preparar-me els exàmens. El meu pare, que em va donar molt de suport, em deixava estudiar amb algunes condicions. Mai havíem pensat que em podria dedicar al món de l’art, però ensvam animar i vam començar a fer exposicions. Ell m’acompanyava, em donava ànims quan no estava inspirada i sempre tiràvem endavant. Malauradament, va morir molt jove per a mi –als 61 anys. Vaig seguir pintant durant un any, però ja no era el mateix.

D’alguna manera es va veure obligada a deixar la pintura...

Quan et passa alguna cosa molt forta, trenques amb el que més estimes, i jo ho vaig fer amb la pintura. Poc després va morir el meu sogre, que era l’altra persona que més m’havia ajudat. Els dos eren amics, i a la vegada, eren el motor que em feia pintar. Si el meu pare no hagués mort, sí que m’hauria dedicat al món de l’art. Com dic, vaig continuar pintant però ja no ho feia amb aquella borratxera, perquè això és una droga. A més, el meu marit va créixer molt en l’àmbit professional i vaig haver-me de posar al capdavant de la comptabilitat de l’empresa. Els diners i l’art no són compatibles.



L’experiència també li va servir per conèixer el conflicte bèl·lic que vivia el país...

Recordo dir a la gent d’allà, “tot el que pugui fer per donar a conèixer la vostra situació, ho faré”. Totes les exposicions que faig sempre van relacionades amb Nagorno Karabakh. La meva voluntat és que la gent conegui com són i com viuen. Són fabulosos. És un poble on la gent t’ho dona tot. No només coses materials, sinó sobretot, afecte. Quant als paisatges, tenen molt color, molta llum i m’encanta pintar-los.

Parlant de colors, assegura que el nucli antic d’Altafulla rellueix més en els dies grisos. 

A mi m’agrada molt la llum, però Altafulla normalment la pinto sense perquè els grisos la fan ser tan bonica... Quan hi ha llum, tot queda més apagat. El nucli antic és preciós, tenim un luxe. En part, perquè la gent ha arreglat molt bé les cases que envolten la Vila Closa. També vaig molt sovint a Vespella i la Riera de Gaià, i altres municipis de l’interior. És un entorn molt bonic que et dona diferents alternatives de colors. Ara, però, el que m’agrada són les sessions de figura que realitza el Cercle Artístic. Abans era reticent, però hi ha un bon ambient i aprofito el que aprenc per incorporar- lo als meus dibuixos. De totes maneres, és un món complex, perquè les figures han de ser vives. L’únic que no m’acaba d’encaixar són els temes abstractes. A vegades els utilitzo perquè vull fer coses diferents, però és massa fàcil, i a mi m’agraden les coses complicades. En definitiva, em va la marxa -somriu.


“Quan et passa alguna cosa molt forta, trenques amb el que més estimes, i jo ho vaig fer amb la pintura”

Durant aquesta etapa, la va trobar a faltar? 

​​​​​​​No, perquè sempre he pintat. M’agrada molt el dibuix. De fet, crec que sóc més dibuixant que pintora, una altra cosa és que estigués obligada a afluixar el ritme en la vessant artística per posar els peus a terra i tirar endavant. A més, al costat del telèfon sempre hi ha un llapis i un paper, així que podia compaginar el treball amb el dibuix.

El viatge a Armènia per assistir al casament del seu fill, va ser transcendental perquè tornés a pintar?

El meu fill i la meva jove van celebrar el seu enllaç a Altafulla i a Nagorno Karabakh. Quan ho van fer a Armènia, vaig agafar alguns quadres que tenia pintats per a la seva família. Al cap de sis mesos, vaig tornar a viatjar cap allà, i em vaig adonar que havien despenjat un dels quadres que els havia regalat. El quadre era el d’un ametller. Llavors em van portar al Museu Nacional de Nagorno Karabakh, dient-me que tenien una sorpresa per a mi. Jo els vaig respondre que no m’agradaven les sorpreses, però em vaig deixar enredar. Total, en arribar al museu vaig veure que el quadre de l’ametller estava exposat en una de les sales i recordo dir-me a mi mateixa, “això és el que volem tots, és un senyal. Vinga, tornem-hi”.


Dels espais on ha exposat, quin és el que més recorda?

He fet moltes exposicions, fins i tot a Bèlgica, però les que més m’agraden són les del Fòrum d’Altafulla. No sé què em passa, si és per l’entorn o la humitat que hi ha a l’espai, que quan estic allí amb els meus fills –referint-se als quadres, els miro i m’augmenta l’adrenalina. Tot i exposar a casa, a les amistats més íntimes els hi prohibeixo que em diguin si els agraden els meus quadres. Els únics que ho poden fer són els meus fills, perquè només necessito veure la seva cara per saber el què pensen. Vull que la gent em digui quin sentiment els produeix la meva obra, no si està bé o malament. Reconec, però, que mirar un quadre és difícil i no tothom ho sap fer.