Quan va entrar en el món laboral?

Una vegada acabats els estudis. A la Massana, vaig començar a col·laborar com a decorador de la companyia discogràfica CBS. D’alguna manera, vaig passar de decorar botigues de música a decorar aparadors d’empreses de teixits de moda de dona i empreses de bany. Va ser imparable, perquè vaig començar a treballar a finals dels anys 70’, i a mitjans dels 80’ vaig llogar un estudi al carrer Comptal. Llavors vaig començar a col·laborar com a dissenyador d’estampats de teixits elàstics amb empreses d’Espanya i l’estranger.

I en la vessant de la il·lustració?

A mitjans dels 80’ començo la meva experiència com a col·laborador fix del Diari Avui, fent il·lustracions quinzenals per Quim Monzó i, més tard, per als articles d’opinió de Duran i Lleida, Héctor López Bofill, Manuel Vázquez Montalbán, Agustí Colomines, entre molts d’altres. Em passo deu anys col·laborant en el Diari Avui, i també començo a fer-ho en la revista Women. Vaig cremant etapes, passant de ser dissenyador tèxtil a il·lustrador de revistes i diaris. Això fa que la gent em conegui i em faci encàrrecs.

I per si no n’hi hagués prou, també s’embarca en la docència...

Doncs sí. Vaig començar a donar classes a l’Escola Massana i a l’Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Crec que si treballes i lluites per allò que t’agrada pots anar fent coses, i això et porta d’un lloc a l’altre. Fa 25 anys que treballo com a tècnic i educador en el tercer sector, en el món de la discapacitat, on treballo dissenys originals i específics de persones amb discapacitat intel·lectual.


Salvador Anton: “És tan important exposar en un poble de comarca com en una gran ciutat”

Nascut al barri de Gràcia el 1954, el barceloní Salvador Anton ha estat sempre lligat a Altafulla gràcies als pares i a la família. L’art també ha format part de laseva vida des de ben jovenet, traçant una línia professional que l’ha conduït des del dibuix fins a la docència. Ha fet exposicions a grans ciutats com Barcelona o Madrid, i també a l’estranger, amb la mateixa satisfacció de fer-ho als indrets més inhòspits de les comarques catalanes.


Quan va començar la seva carrera artística?
Recordo que amb 16 anys ja m’agradava dibuixar. Era el meu desig. Vaig tenir sort, perquè els meus pares van donar-me suport en una època on no era gens fàcil dedicar-s’hi. Mentre treballava fent diferents feines, també em formava. Vaig estudiar a l’Escola Massana, a Barcelona, on vaig obtenir el títol de teixits i tècniques orientals sobre seda. Després vaig guanyar una beca de la cambra de la moda espanyola per estudiar a l’Escola de Disseny Tèxtil de Barcelona. Finalment, vaig estudiar a la Facultat de Belles Arts. Tota la meva formació és artística.



Ho va buscar?

Vaig entrar-hi per accident. M’ho van proposar arran de la inauguració d’una exposició. Llavors vaig dir que no, però un any després, la mateixa persona m’ho va tornar a proposar i vaig dir que sí. Em venia de gust i necessitava fer un canvi. Sense abandonar el món artístic, entro en el món de l’educació especial amb una actitud purament plàstica. Volia treballar amb una metodologia i unes eines adequades per treure la vessant artística d’aquest col·lectiu amb discapacitat intel·lectual, fent-ho tangible damunt de teixits i exposicions.

Com es treballa amb aquest col·lectiu?

Vaig afrontar l’inici amb molt de respecte i una mica de por, perquè has de tenir una certa capacitat i simpatia per treballar amb ells. Com a artista, és impressionant veure la capacitat creativa que tenen. Ells entenen el món d’una manera natural, espontània i sense prejudicis. Llavors, si els hi dones les eines adequades per extreure les capacitats creatives que fins i tot les famílies i ells mateixos desconeixen, la descoberta és espectacular. Fan unes obres molt originals i que diverses vegades recorden a pintors que tots coneixem.


“És impressionant la capacitat creativa que tenen. Entenen el món d’una manera natural, espontània i sense prejudicis”

Com es treballa amb aquest col·lectiu?

Vaig afrontar l’inici amb molt de respecte i una mica de por, perquè has de tenir una certa capacitat i simpatia per treballar amb ells. Com a artista, és impressionant veure la capacitat creativa que tenen. Ells entenen el món d’una manera natural, espontània i sense prejudicis. Llavors, si els hi dones les eines adequades per extreure les capacitats creatives que fins i tot les famílies i ells mateixos desconeixen, la descoberta és espectacular. Fan unes obres molt originals i que diverses vegades recorden a pintors que tots coneixem.

De totes les branques amb què treballa, amb quina se sent més realitzat?

El que més m’omple és la feina que estic fent en un centre ocupacional en el districte de les Corts. Allà treballo amb un grup d’alumnes on desenvolupo tota l’activitat creativa, fent dissenys i exposicions amb obres d’art realitzades per ells. És la feina més important que tinc, a més de la pintura, que és l’altra part que m’equilibra.


I quines tècniques treballa?

Amb el pas del temps he evolucionat i he creat la meva personalitat. Jo treballo molt amb matèria i amb un tipus de pintura molt colorista. No puc descriure ben bé el que faig, només puc dir el que diuen els altres quan veuen un quadre meu. Alguns diuen que els dona bones vibracions, i altres diuen que potser són colors molt potents. Les obres tenen un punt ètnic, i utilitzo molt la sorra de la platja d’Altafulla i elements de fusta que em trobo després de les llevantades. En definitiva, utilitzo tècniques mixtes i molts materials.

Quines experiències ha tingut exposant fora de Catalunya?

A Madrid vaig participar en mercats d’art nadalenc. També en fires internacionals. Al final, però, el més important és la gent que coneixes, i els contactes que pots fer i les relacions que pots establir. Com a artistes, a vegades pensem que si fem exposicions en grans ciutats com Barcelona seran un èxit. No ens enganyem. He fet exposicions en comarques de Tarragona, la Garrotxa i l’Empordà, i ha vingut molta gent i he venut moltes obres. És tan important exposar en un poble de comarca com exposar en una gran ciutat.

Com acaba una persona nascuda al barri de Gràcia a Altafulla?

Abans de néixer, els meus pares ja venien a Altafulla. Per tant, sempre hi he tingut relació, i això m’ha portat a relacionar-me amb la gent de la vila. De fet, sóc el president del Cercle Artístic i estic a la vocalia del Centre d’Estudis. Quan em jubili el pròxim estiu, podré passar més temps a Altafulla i col·laborar més a fons amb les entitats en què participo.


“Tothom que tingui una mica de sensibilitat, sap que Altafulla comunica”

Quina transcendència ha tingut Altafulla en la seva obra?

Segurament és un tòpic, però Altafulla té una llum espectacular. Té llum, vegetació, color i allò que els artistes busquen, la tranquil·litat. A més, té quelcom especial que no sé descriure. Tothom que tingui una mica de sensibilitat, sap que Altafulla comunica. És una font d’inspiració. El color de la pedra, del mar i del cel, el pes del temps viscut de les referències i els referents que tens. Jo puc parlar de l’Altafulla actual, però també de l’Altafulla dels marges de pedra, la muntanya de Sant Antoni sense cap urbanització, la bassa del Castell. Tot això forma part de les meves vivències i fa que el sentiment sigui més ric.

Quina és la salut del Cercle Artístic?

Han passat moltes persones pel Cercle Artístic. Podríem parlar d’unes 40 persones. Les que el mantenim viu, però, som una quinzena, que participem activament pintant els dilluns fent model i participant en les tres exposicions col·lectives de Setmana Santa, la Fira d’Artesans i la Festa Major de Sant Martí. Des de fa un parell d’anys també fem una exposició col·lectiva per a la Nit de Bruixes, juntament amb el fotògraf Joan Casas, i estem mirant d’obrir-nos a més activitats. És molt bona. Per cert, l’exposició més propera del Cercle Artístic és la col·lectiva que fem per Setmana Santa.