Tot i això, no va ser fins a la seva etapa com a professora de Tecnologia Sanitària a l’Institut Cal·lípolis quan va començar la seva carrera com a pintora...

Sí, tot va ser gràcies a la Luisa, una bona amiga que em va animar a endinsar-me en aquest món. Quan vaig patir els primers símptomes del Parkinson, jo no em sentia bé i vaig aprofitar per dedicar-m’hi plenament, perquè fins aquell moment no tenia cap voluntat de fer-ho. Les necessitats artístiques t’omplen, sobretot en moments tan difícils com aquest.

Llavors, com d’important va ser la pintura en la seva vida?

Un dia, la Luisa em va dir que l’acompanyés a fer un curs de pintura. Ens ho vam passar tan bé, que va ser en aquest moment quan vaig descobrir que l’art m’agradava de veritat. Em va captivar i em va omplir de vida. Ho definiria com una obsessió que em va donar molts estímuls positius.

Quines tècniques utilitza per pintar?

La pintura acrílica, perquè m’hi sento molt còmode, i em permet pintar com vull i expressar el que sento.

Com va afectar la discinèsia a la seva manera de viure?

La va canviar molt. Per una part sentia que jo havia de decantar-me pel camí de la música. M’hauria agradat tocar el piano, però finalment no vaig fer el pas i vaig provar la pintura i l’escriptura. Per a mi va ser una decepció haver de renunciar a la música.


Marta Balañá: “Les necessitats artístiques t’omplen, sobretot en moments difícils”

Nascuda a Barcelona el 1957 i llicenciada en medicina, Marta Balañá Parés s’ha convertit en una de les artistes de referència a Altafulla i la resta del territori. Tot i portar l’art a la sang, va ser el Parkinson el que la va conduir al món de la pintura. El dibuix és el seu refugi i dibuixar és la millor eina per sentir-se valorada. La malaltia que pateix des del 1992 l’ha obligat a traslladar el seu espai de creació a casa, des d’on transmet el seu amor al mar i al paper. Té un bloc, martabalana. blogsopt.com, en què es poden trobar les seves exposicions, el seu currículum, alguns escrits seus sobre la seva malaltia, els motius dels seus quadres i moltíssimes fotos de la selva obra pictòrica.


L’afició a l’art i a la pintura li ve de família?

Sí, dels meus besavis i del meu pare. En el cas del meu pare, feia pintura, fotografia i música. Malauradament, va morir jove i no en vam poder gaudir junts. Respecte a mi, és quelcom que quan neixes, i ho tens a la teva família, no en pots prescindir perquè significa molt.



Com es va fundar el Cercle Artístic?

L’entitat va néixer el 2003 i la primera exposició col·lectiva va tenir lloc el 2005. L’Ajuntament d’Altafulla ens va cedir la primera Pallissa i el Comunidor, i posteriorment vam traslladar-nos a la Pallissa de l’Era del Senyor, la seu actual. És un orgull que el Cercle Artístic segueixi funcionant. Cada any fem el concurs de dibuix infantil Josep Sala, que compta amb més participants edició rere edició.

El jovent s’interessa per les activitats que feu?

Sí, però m’agradaria que s’interessessin més nois i noies. Per exemple, en les sessions de dibuix al natural que fem cada dilluns. Aquesta modalitat és la base de qualsevol artista, i cada vegada s’està perdent més a causa de les eines i els programes que faciliten les noves tecnologies i que fan perdre la capacitat creativa que tenim cada un de nosaltres.

Quin futur li veu a l’artesania?

En sí, va desapareixent. Avui dia hi ha moltes màquines que substitueixen l’activitat humana que s’encarrega de la part manual i artesanal, i arribarà el dia que no hi haurà gent per complementar a aquestes màquines. La continuïtat de l’artesania s’ha de mantenir amb la feina als tallers. Malauradament, el concepte de l’aprenent que es formava en un art o ofici s’ha perdut. Ara, els joves entren i es posen a treballar directament sense haver practicat les diferents tècniques que existeixen.


“Ho definiria com una obsessió que em va donar molts estímuls positius”

Quan i per què va decidir traslladar-se a Altafulla?

El meu home treballava a l’Hospital Joan XXIII. Llavors va fer unes oposicions i va aconseguir una plaça permanent. Ell venia de Barcelona a Tarragona cada dia, fins que vam veure que la situació era insostenible per la qualitat de vida que això comportava. He de dir que la gent d’Altafulla em va ajudar d’una forma indirecta però imprescindible. Un dia estava fent uns cursos sobre el Parkinson a l’Ajuntament, on vaig explicar la meva situació i per què parlava com parlava, i això em va donar molta seguretat.


Com gairebé tots els artistes de la vila, és membre del Cercle Artístic d’Altafulla...

Quan Josep Sala el va inaugurar, es va implicar molt i això va fer que tots els col·laboradors estiguéssim il·lusionats amb el projecte. Quan va morir, vam començar a utilitzar-lo com un punt de trobada que encara es manté avui dia. Personalment, el Cercle Artístic m’ha servit perquè la gent em valori per la meva obra artística.

Arran del Parkinson, es va veure obligada a abandonar el seu estudi i traslladar-se a casa. El troba a faltar?

Sí, perquè era un espai únicament per a mi i en el qual no podia entrar ningú. Això em permetia treballar d’una forma més egoista i potent, sempre des de la humilitat.

A banda del dibuix, té altres aficions?

El cinema m’agrada molt (fixa la seva mirada a la col·lecció de pel·lícules que té al prestatge). També m’agradaria fer moltes altres coses, com teatre o estudiar pintura per aprendre noves tècniques de dibuix. De fet, tinc prevista una exposició a un dels espais culturals del Port de Tarragona, tot i que hem de concretar les dates.


“Pintar em va omplir la vida. La pintura m’ha ajudat a conviure amb tot aquest procés”

Què va passar el 2010?

Vaig participar al documental «AMMA el artículo 1 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos», en què parlava de com vivia la meva malaltia. Em vaig sotmetre a una intervenció quirúrgica per pal·liar-ne els símptomes creixents. Un any més tard vaig participar en un altre documental («Ciborgs... muy humanos»), en el qual n’explicava els beneficis. Va ser molt enriquidor.

I ara fa un any...

Vaig ser una de les protagonistes dels punts de llibre “Tarragonines” que edita l’Ajuntament de Tarragona per commemorar el Dia Internacional de la Dona. Em va fer molta il·lusió. Encara que pateixo el meu Parkinson des de fa 27 anys, he tingut molta sort perquè he trobat el suport de moltes persones que m’estimen. Era molt jove quan em van diagnosticar. La meva àvia deia que aquesta malaltia l’havia de patir ella. Va ser molt difícil d’acceptar. Pintar em va omplir la vida. La pintura m’ha ajudat a conviure amb tot aquest procés.