Nascuda a Barcelona el 1957 i llicenciada en medicina, Marta Balañá Parés s’ha convertit en una de les artistes de referència a Altafulla i la resta del territori. Tot i portar l’art a la sang, va ser el Parkinson el que la va conduir al món de la pintura. El dibuix és el seu refugi i dibuixar és la millor eina per sentir-se valorada. La malaltia que pateix des del 1992 l’ha obligat a traslladar el seu espai de creació a casa, des d’on transmet el seu amor al mar i al paper. Té un bloc, martabalana. blogsopt.com, en què es poden trobar les seves exposicions, el seu currículum, alguns escrits seus sobre la seva malaltia, els motius dels seus quadres i moltíssimes fotos de la selva obra pictòrica.

L’afició a l’art i a la pintura li ve de família?

Sí, dels meus besavis i del meu pare. En el cas del meu pare, feia pintura, fotografia i música. Malauradament, va morir jove i no en vam poder gaudir junts. Respecte a mi, és quelcom que quan neixes, i ho tens a la teva família, no en pots prescindir perquè significa molt.

Com es va fundar el Cercle Artístic?

L’entitat va néixer el 2003 i la primera exposició col·lectiva va tenir lloc el 2005. L’Ajuntament d’Altafulla ens va cedir la primera Pallissa i el Comunidor, i posteriorment vam traslladar-nos a la Pallissa de l’Era del Senyor, la seu actual. És un orgull que el Cercle Artístic segueixi funcionant. Cada any fem el concurs de dibuix infantil Josep Sala, que compta amb més participants edició rere edició.

El jovent s’interessa per les activitats que feu?

Sí, però m’agradaria que s’interessessin més nois i noies. Per exemple, en les sessions de dibuix al natural que fem cada dilluns. Aquesta modalitat és la base de qualsevol artista, i cada vegada s’està perdent més a causa de les eines i els programes que faciliten les noves tecnologies i que fan perdre la capacitat creativa que tenim cada un de nosaltres.

Quin futur li veu a l’artesania?

En sí, va desapareixent. Avui dia hi ha moltes màquines que substitueixen l’activitat humana que s’encarrega de la part manual i artesanal, i arribarà el dia que no hi haurà gent per complementar a aquestes màquines. La continuïtat de l’artesania s’ha de mantenir amb la feina als tallers. Malauradament, el concepte de l’aprenent que es formava en un art o ofici s’ha perdut. Ara, els joves entren i es posen a treballar directament sense haver practicat les diferents tècniques que existeixen.

Com gairebé tots els artistes de la vila, és membre del Cercle Artístic d’Altafulla...

Quan Josep Sala el va inaugurar, es va implicar molt i això va fer que tots els col·laboradors estiguéssim il·lusionats amb el projecte. Quan va morir, vam començar a utilitzar-lo com un punt de trobada que encara es manté avui dia. Personalment, el Cercle Artístic m’ha servit perquè la gent em valori per la meva obra artística.

Arran del Parkinson, es va veure obligada a abandonar el seu estudi i traslladar-se a casa. El troba a faltar?

Sí, perquè era un espai únicament per a mi i en el qual no podia entrar ningú. Això em permetia treballar d’una forma més egoista i potent, sempre des de la humilitat.

A banda del dibuix, té altres aficions?

El cinema m’agrada molt (fixa la seva mirada a la col·lecció de pel·lícules que té al prestatge). També m’agradaria fer moltes altres coses, com teatre o estudiar pintura per aprendre noves tècniques de dibuix. De fet, tinc prevista una exposició a un dels espais culturals del Port de Tarragona, tot i que hem de concretar les dates.