Tot i això, creia que podria tornar a la pintura després de jubilar-se?
No he sigut una persona que hagi previst o hagi volgut condicionar el futur. Sempre he anat fent segons les situacions que m’he anat trobant. La jubilació va ser el que em va permetre dedicar- me al món de la pintura després de tants anys.
Quant a la seva obra, la vegetació és un dels temes centrals.
M’agrada molt el paisatge i és amb el que més m’hi dedico. He provat de dibuixar-ho tot, amb totes les tècniques possibles, mantenint un sistema que no em lligui a una única manera de pintar. A banda, la figura també m’agrada, com tot allò que pot tenir una qualitat pictòrica. Altafulla és un dels pobles més pintats de Catalunya. Cada racó et permet centrar-te en un tema diferent. Té molts llocs que donen la possibilitat de crear aspectes que reflecteixin i despertin el sentiment de les persones.
Mai és tard si la dita és bona. Refrany popular amb el qual podem descriure al pintor altafullenc Josep Maria Bellido. Després d’aparcar el pinzell i la brotxa durant més de 50 anys, ara no hi ha ni un sol dia que no pinti per traslladar tots aquells indrets que el captiven, especialment els de la vila d’Altafulla.
La seva relació amb Altafulla va ser d’amor
a primera vista...
Jo vivia al barri de Gràcia des del 1939. Abans, en el període de la Guerra Civil, havia estat a la Pobla de Cérvoles i a Tarrós, a Lleida. Vaig instal ·lar-me a Altafulla bastant més tard, entre el 1973 i 1974, gràcies a uns promotors amb qui els comprava algunes propietats de terrenys, com per exemple, una finca a Montserrat, que em va donar un suport econòmic important. Més tard, em van explicar que havien fet una urbanització a Altafulla i vaig decidir venir a veure-la. El promotor, Antonio Castillo, em va portar a donar un tomb per la zona dels Munts, que em va provocar un impacte molt important. A mi m’agradava la Costa Brava, mentre que a la província de Tarragona li tenia certa reticència. Llavors va ser quan em vaig enamorar de la vila i vaig pensar que Altafulla seria un dels meus llocs preferits.
Les seves exposicions són exclusives a Altafulla.
Si no he fet res fora d’Altafulla és perquè no s’ha donat la circumstància. Vull deixar clar que amb les exposicions que faig només tinc l’objectiu de mostrar la feina que faig. Quan a una persona li agrada la teva obra, sents una motivació per seguir pintant, i és el que em passa. Personalment, procuro ser crític amb el que faig. La vanitat s’ha d’aprendre i jo l’he descartat.
Feia referència a les tècniques de dibuix. Quina és la que més utilitza?
No m’he encasellat mai en una en concret. Algunes les utilitzo més sovint, perquè em donen seguretatseguretat a l’hora de reflectir el tema que em ve de gust tractar. És cert, però, que vaig tenir certes dificultats per reflectir el que volia amb la pintura acrílica. Un dels meus professors, Toni Yll, em va dir que el millor per a mi era pintar a l’oli.
Creu en la inspiració?
Més que en la inspiració, crec en una bona programació. La inspiració és fruit de tot allò que has après amb anterioritat. Jo, per exemple, començo a fer el dibuix i després el passo a dues tintes. Si hi ha una bona base, les coses surten més fluides.
On té el seu estudi?
Les limitacions que tinc, produïdes per un accident que vaig tenir temps enrere, fan que el millor estudi per a mi sigui la meva pròpia casa. Pinto al garatge o al jardí, perquè pintar a l’exterior em comportaria problemes. També perquè no tinc sensibilitat de dominar els objectes. Sóc bastant desastre en aquest sentit. És cert que abans m’agradava pintar a l’exterior, en els llocs que em captivaven. Ara els fotografio i els dibuixo a l’estudi.
Com ha canviat la vila en aquests anys?
Com passa a tot arreu, Altafulla s’ha promocionat. El sentiment de poble, el fet que tothom es conegui, s’ha perdut una mica perquè quan jo vaig arribar hi havia entre 800 i 900 habitants, i ara superem els 5.000. Per tant, ha hagut de canviar tot una mica. La manera de viure, de conviure. La manera d’interpretar les coses també es produeix a conseqüència de les vivències que has tingut i que et porten a valorar-les d’una manera o altra.
Quan va començar a dibuixar?
Jo feia els típics dibuixos que els nens fan a l’escola, però no va ser fins als 18 anys quan vaig començar a pintar a l’oli. Com que a casa veníem del món de la fotografia del reportatge, em van portar a un retocador fotogràfic, Ferran Ullé. Ell va ser qui em va iniciar en tot plegat, pintant els meus dos primers quadres a l’oli.
Però va haver de deixar la pintura temporalment...
Les circumstàncies de la vida són les que són, i per subsistir vaig haver de decantar-me cap a la construcció, treballant amb un parent meu que era guixaire, i desvinculant-me del món artístic uns 50 anys. Sí que feia alguna petita obra, però el cert és que vaig deixar la pintura aparcada. Per sort, el meu ofici era molt artesà. Feia sostres de palaus, escultures artesanes... i això és el que em va mantenir lligat amb l’art. La inquietud l’he portat sempre a dintre, i als 73 anys vaig decidir dedicar-me en cos i ànima, pintant cada dia.
Com no podia ser d’una altra manera, també forma part del Cercle Artístic.
El Cercle és una de les entitats més importants que hi ha al municipi, perquè potencia la pintura i permet que les persones ens integrem i ens puguem obrir a la resta. Jo, que aprenc a tot arreu, també he après a fer el que està bé i el que no.
I a banda de la pintura...
Abans feia sarsuela. De fet, vaig fundar la Cantada d’Havaneres d’Altafulla juntament amb uns amics! Tinc un defecte, i és que m’agrada tot. Escric poemes, ballo... sóc una persona que no pot parar quieta. Tot el que faig és com una vàlvula d’escapament. En aquest sentit, la pintura em dona diferents possibilitats, tot i que a la meva edat, la “caixa tonta” —referint-se a la televisió, també m’entreté.